El
dilema és ... matar el nacionalisme espanyol o morir amb ell
Josep Costa
Hi ha dates que fan
història. L'elecció de l'1 d'octubre per celebrar el referèndum
d'autodeterminació a Catalunya ha tensat tots els ressorts de la situació.
Estem davant d'un punt crític. Es farà; l'Estat ho impedirà; o veurem com es
resol. Però una cosa és clara; el 'Procés' ja no serà el que era; desemboca en
una fase superior.
La seqüència d'accions
(manifestacions, actes públics, concentracions, votacions insubmises,
declaracions ...) des que va arrencar el procés, promogut des de diferents
angles per les iniciatives de Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod Rovira,
compassades amb les corresponents reflexions teòriques, han conformat un corpus inèdit, sense parangó en la
història de la Humanitat, pel que fa a l'originalitat del seu recorregut cap a
l'exercici del dret d'autodeterminació.
Catalunya ofereix les
condicions objectives d'una nació
dominada, subordinada a la gran Nació
espanyola. Va ser conquistada (1714), la seva llengua i cultura perseguides, i
el seu sistema productiu, d'una gran riquesa i energia, plomat. La depredació
fiscal que pateix frega l'escàndol.
Malgrat això el teixit
social català és molt ric. La capacitat associativa, profunda i variada. La
iniciativa empresarial i econòmica, en general, també. Un refrany molt conegut
diu: "Un bon català, de les pedres
en fa pa".
El concepte del Dret d'Autodeterminació
no podem limitar-lo a una simple votació. En si, el referèndum de l'1 d'octubre
és tot just una fita més del procés. Catalunya es va començar a autodeterminar
quan en les successives agitacions va passar de reivindicar "millores de
finançament" o de "infraestructures" a proclamar "som una
nació". Aquest canvi es va veure clar a partir de la manifestació del 10
de juliol de 2010 -"Som una nació. Nosaltres decidim"-, convocada per
Òmnium i, ja definitivament, a la Diada de 2012 quan es va reclamar
"Catalunya, un nou Estat a Europa". El crit es va transformar en
Independència! Era la societat catalana -la nació- exigint el seu estatus
polític com a Estat independent.
Caldrà veure com
evolucionarà la situació. Però al plantejar-se com un exercici explícit
d'autodeterminació, la possible prohibició de l'Estat espanyol potser el freni
(de moment), però a costa de confirmar que no hi ha llibertats; que Espanya és
una presó de pobles, que imposa una violència i ocupació sobre la societat de
Catalunya. El procés segueix el seu curs, tant en un cas com en el contrari. El
referèndum no és l'autodeterminació, sinó només una fita especialment
significativa.
Els que lideren el procés
català actuen d'acord amb els principis que s'exigeixen a nivell internacional
per homologar un procés d'independència. Potser qui millor hagi estudiat aquest
aspecte des de Catalunya hagi estat Josep Costa en el seu treball "O Secessió o secessió. La paradoxa espanyola
davant l'independentisme "(Barcelona 2017, Editorial Acontravent).
Analitza els diferents punts exigits o recomanats en aquestes circumstàncies. I
els relaciona amb el succeït a Catalunya des d'abans de l'inici del
"Procés", arran dels avatars que van envoltar el fallit Estatut de
2006. No obstant això, és possible que el llibre de Costa es caracteritzi per
un excés de prudència.
Segons Costa: "Espanya,
la seua classe dirigent, es troba davant un dilema existencial de primera
magnitud. En la seua resposta a l'independentisme català, ha de triar entre
salvar la nació o salvar l'Estat. Intentar sobreviure com a estat-nació és
l'opció improbable, per molt que fos la preferida per la majoria. Si no es
reinventa in extremis com a estat
plurinacional, la independència de Catalunya triomfarà".
Per contrast, i mirant-nos
al mirall català des del País Basc, aquest és un procés molt allunyat de les performances i actuacions escèniques que
s'adopten a la nostra terra per satisfer la mala consciència dels
"agents" polítics que mostren una vegada i una altra la seva incapacitat
per promoure entre nosaltres un procés similar.
No trobem l'altura
intel·lectual ni la imaginació necessàries per activar (més enllà d'imitacions
xarones) l'energia d'aquesta societat basco-navarresa que, sens dubte, existeix
i és potent, però que peca de qualificació. No tenim un relat que ens mobilitzi
com a nació, de manera que totes les accions que s'intenten realitzar en el seu
nom pequen d'inconsistència.
La setmana passada va morir
el canceller Helmut Kohl, un polític alemany que va liderar un altre procés
d'autodeterminació, també atípic, a Europa. Res és fàcil. Però tot és possible.
És clar que no tenia davant a l'Estat espanyol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario