SOBRE LA NACIÓ DELS NAVARRESOS

Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, ...i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.

Joan Francesc Mira, en AVUI (2010/04/17)

En unes molt interessants reflexions sobre la nova sobirania dels estats, sobirania basada fonamentalment en el control dels elements simbòlics com la llengua, la memòria històrica, la comunicació, factors d'identitat en resum, publicades en el diari Avui del 17 d'abril passat, Joan Francesc Mira ha escrit la frase que obre aquest article. Del text citat es pot deduir, en part almenys, l'entorn en el qual està concebut. Mira planteja en el seu treball els enormes canvis que, en els últims temps, estan experimentant els continguts del que es coneix com a sobirania estatal i com, davant la seva pèrdua o si més no reculada, en els camps econòmics, en la gestió de la moneda per exemple, en les relacions exteriors, en el control de les seves fronteres o en els aspectes militars principalment, els adquireix, renovats i amb força creixent, en els terrenys simbòlics o identitaris, abans citats.

Mira critica amb duresa la política seguida per Catalunya, en l'etapa més recent, en el sentit d'insistir preferentment en la perspectiva econòmica, com l'espoli fiscal, el nou finançament, el dèficit d'infraestructures i altres qüestions properes, mentre es deixen a part assumptes fonamentals relacionats amb la llengua, cultura i altres aspectes de la identitat. Com a model de les conseqüències malignes que aquest plantejament economicista podria suposar per a Catalunya, Mira proposa com a exemple pervers la, en la seva opinió, situació ideal que, evidentment dins de l'Estat espanyol i amb les seves conegudes i greus limitacions, seria Navarra.

D'una forma excessivament simplificadora i lineal, considera que Navarra, malgrat la seva autonomia fiscal i financera, no té, en correspondència lògica, una consciència nacional pròpia; no l'ha desenvolupat històricament i menys la posseeix actualment. Segons el meu entendre, això és el que sosté Mira. Opino que les realitats socials no són lineals sinó molt complexes, intricades per processos històrics de diversa índole, però que habitualment són interpretades segons la versió de qui en els conflictes soferts va quedar com a vencedor: l'Estat espanyol i la seva nació, l'espanyola. El que no aparegui oficialment, amb aquesta designació, no vol dir que no existeixi la “nació navarresa”. Pot estar oculta, de fet molts pensem que és així com es troba i portem bastants anys reivindicant-la fins i tot de nom des de Nabarralde

La primera realitat camuflada per la Història oficial espanyola distorsiona, tant com pot, la realitat de l'existència de molts segles d'un Estat navarrès sobirà: el regne de Navarra. Com defensa el mateix Mira en el seu magnífic treball “Sobre la nació dels valencians” (València, 1997) una de les causes de la diversitat entre la Catalunya pròpiament dita, el principat, i el País Valencià, és precisament que ambdós territoris van constituir, des del seu origen, dues estructures polítiques estatals diferenciades: el ja esmentat Principat i el regne de València.

Convé conèixer, des d'una perspectiva no marcada per la historiografia espanyola, la realitat històrica que va constituir el regne de Navarra. Quina va ser la seva extensió territorial i humana, com es va veure sotmesa a processos violents de conquesta i ocupació per part de Castella, sobretot des de finals del segle XII: conquesta de Vitòria-Gasteiz i de tota Àlava, del Duranguesat, avui biscaí, i del territori que posteriorment es coneixerà com a Guipúscoa, el 1200. Com, més tard, cap al 1463, Castella va ocupar tota anomenada Sonsierra de Navarra, avui dividida entre Àlaba i la Rioja. I, last but not least, com el procés va culminar en l'etapa 1512-1524, en què va conquistar, va ocupar i va arrasar tota la resta de Navarra, i va abandonar, al final, el territori d'Ultraports, on va continuar el regne independent fins al 1620, quan Lluís XIII el va annexionar a França.

Des del sorgiment, documentat històricament, del regne de Pamplona al segle IX fins als segles XVI-XVII transcorren molts segles, en els quals la cultura social basca, base del Dret Pirinenc, es va concretar en la màxima institucionalització política, com a Estat sobirà, construïda per aquest poble. Evidentment, de manera similar a tantes d’altres situacions històriques, l'Estat navarrès va exercir la seva funció nacionalizadora i, com a conseqüència, a la cultura social tradicional del poble basc es va superposar una cultura política que encara perdura. Tot l'anteriorment exposat està perfectament estudiat i documentat, per exemple, en les diverses obres de Mikel Sorauren, “Historia de Navarra, el Estado vasco” (Pamplona-Iruñea, 1998) i de Tomás Urzainqui, “La Navarra marítima” i d’altres (Pamplona-Iruñea, 1998, 2002 i 2003, principalment). Tant el Conveni econòmic de l'actual Navarra, coneguda com a “Comunitat Foral”, com el Concert de les tres històriques províncies bascongades, avui Comunitat Autònoma del País Basc, tenen el seu suport històric i la seva base social en l'existència d'un Estat propi, independent i sobirà, i en la cultura política generada pel mateix.

Navarra sí que és una nació i té una societat forta que la constitueix i manté i que, a més, aspira a la seva independència i a la seva reconstitució com a Estat, suport imprescindible per a un desenvolupament equilibrat, cohesionat, sobre la seva pròpia identitat. El pacte, teòricament contra natura, del PsoE amb Upn a la Comunitat Foral de Navarra i amb el Pp en la Comunitat Autònoma del País Basc, reflecteix el temor del nacionalisme espanyol a la seva capacitat de mobilització social i política. El que passa és que, en la majoria de les ocasions en què avui es referencia aquesta nació, es fa mitjançant el nom lingüístic i cultural de Bascònia, que és el d'Euskal Herria, terme el significat literal del qual seria “el poble basc”. De manera semblant a com els portuguesos són, en la seva denominació ètnica i cultural, lusitans, els navarresos som bascos. I, per descomptat, els bascos, tots, del nord i del sud del Pirineus, podem considerar-nos, des del punt de vista polític, navarresos. En aquest sentit és necessària una catarsi al món del nacionalisme basc tradicional. Des d'Arana Goiri fins al món de l'esquerra abertzale, tant la il•legalitzada com la legal, i reconèixer la centralitat dóna Navarra en la constitució de la nació basca. Fins i tot si ens cenyim al limitat i trampós marc polític imposat per l'Estat espanyol en la seva organització administrativa, la realitat d'aquesta Navarra que encara segueix anomenant-se així, presenta com a segona força electoral una coalició que defensa precisament el seva ser com a nació, sense oblidar tampoc la capacitat de mobilització d'un sector avui il•legalitzat i sense possibilitat d'expressió en les conteses electorals ni la de molts moviments socials en defensa de la llengua i d’altres. Els pactes nacionals, òbviament espanyols, establerts entre el PsoE i Upn, abans citats, corroboren la importància que atorguen a la nostra situació social i política.

Penso que l'anàlisi de qualsevol societat, més encara si ha estat conquistada i es troba en un estat de subordinació, ha de ser fet en tota la seva complexitat, tant sincrònica com diacrònica, i que és necessari intentar evitar les simplificacions de tipus lineal que són, precisament, les proposades pels interessos del nacionalisme dominant: l'espanyol en aquest cas. En la nostra realitat, de manera anàloga a la dels Països Catalans, l'estructura provincial és producte de la subordinació, constitueix una forma administrativa imposada per la nació dominant per garantir el domini sobre la conquistada. Crec que per conèixer, entendre i comprendre la realitat basca actual no es pot partir, en exclusiva, del relat construït per les històries oficials d'Espanya i França, cal acudir a altres perspectives, de més difícil accés precisament pel seu potencial emancipador.

Traducció: Humbert Roma de Asso