18 diciembre 2011

PARADIGMA NAVARRO



Un tema recurrente en diversos medios de comunicación españoles es aquel que dice que el País Vasco y Catalunya no han tenido jamás un Estado propio, con lo cual su historia no podría ser considerada una historia nacional dado que se trataría de una parte de la historia de España. Los españoles, claro está, sí que tendrían un pasado nacional. Los vascos y los catalanes, en cambio, no. Ello se explicaría mediante las conclusiones a las que ha llegado el ámbito científico español, después de múltiples estudios, según las cuales el origen de España se encontraría en el Big Bang. Es cierto que la Conferencia Episcopal Española mantiene un punto de discrepancia en esta cuestión, ya que considera la creación del mundo obra de Dios y no la consecuencia de una explosión cosmológica, con lo cual, según ella, España no sería el fruto de una expansión del universo, sino de una voluntad divina. Pero se trata sólo de un matiz intrascendente, ya que, más allá de la duda eclesiástica de si el nacimiento de España se produjo en el primero o en el sexto día de la Creación, es decir, si fue con la creación de la Tierra o con la creación de los humanos, tanto la Conferencia Episcopal Española como la ciencia coinciden en que la antigüedad sería la misma.

Me temo, por todo ello, que el libro “Paradigmanafarra/El paradigma navarro”, de Luis Mª. Martínez Garate, publicado estos días por Nabarralde, será recibido como una herejía en los ambientes científicos y eclesiásticos españoles, ya que tiene la osadía de afirmar con pruebas documentales no sólo que los vascos no son españoles sino que tuvieron su Estado hasta que fue ocupado por España y Francia. Y además lo hace de manera diáfana, ilustrativa y amena con el fin de aumentar la autoestima vasca, de dotarla de argumentos irrebatibles y, en definitiva, de fortalecer su conciencia nacional. En tan sólo 115 páginas, que en realidad son la mitad puesto que está en dos idiomas, euskera y español, Martínez Garate desmonta un montón de tópicos sobre la pretendida españolidad de los vascos a través de diversos ámbitos entre los cuales hallamos la historia, la memoria, la identidad, la nación, el territorio, la lengua y la emancipación.

En este fragmento, el autor nos habla del Estado de los vascos: “Navarra es el eje de la realidad vasca, su centralidad política. Por eso es tan importante la memoria de los hechos que acompañaron y sustentaron la conquista y la dominación, de los intentos de asimilación y de todos los acontecimientos de los siglos XIX, XX y XXI. Navarra es el único Estado histórico del pueblo vasco, con todos los atributos y trascendencia que el término conlleva. (…) Sin la existencia de un Estado navarro independiente y los restos de su soberanía tras las conquistas –el llamado sistema foral–, el euskera habría pasado casi con seguridad a engrosar la lista de lenguas muertas”.

En el apartado dedicado a la identidad, Martínez Garate habla de la importancia de mantener viva la conciencia nacional para no sucumbir a las estrategias del dominador: “Si una sociedad dominada no plantea su propia memoria histórica, de hechos y de lugares, ese espacio será automática e inmediatamente ocupado por los de la sociedad correspondiente a la estructura política dominante. Así lo experimentamos los vascos en la cotidianeidad más vulgar. A través del imaginario con el que se ha representado peyorativamente a nuestra sociedad, el vasco aparece bruto, aunque noble; un poco tonto, pero despierto para algunas labores; tal vez alguno, “versolari” y, sobre todo, fundamentalmente aldeano. Españoles y franceses, en cambio, se muestran reyes, generales, presidentes, científicos, literatos, músicos y pintores. Todo un ejemplo de intoxicación “no identitaria”. (…) Dicho de otro modo: si no somos capaces de tener un punto de vista propio, nuestra centralidad, geográfica o territorial sí, pero sobre todo histórica y social, adoptaremos indefectiblemente la de quienes a lo largo del proceso histórico conquistaron y ocuparon nuestro país, le arrebataron su soberanía y minoraron y persiguieron su lengua, cultura e instituciones políticas propias”.

Finalmente, “Paradigma nafarra/El paradigma navarro” aborda el lavado de cerebro a que ha sido sometido el pueblo vasco: “El problema no somos nosotros para España y Francia. Ellos son nuestro problema real, ellos constituyen el problema que nos impide un desarrollo “normal” a cualquier nivel: lingüístico, cultural, económico, social, etc. (…) Los términos que utilizamos cotidianamente indican nuestro pensamiento de fondo. La colonización a la que estamos sometidos alcanza niveles insospechados. (…) La triste realidad es que el actual sistema político español está creado precisamente contra Navarra y contra Catalunya. Respetando su “democracia”, en su letra y en su trasfondo, nunca conseguiremos, ni unos ni otros, nuestra realización nacional plena. Siempre seremos elementos dispersos y subordinados a su voluntad “general”.

El libro, como vemos, aborda diferentes aspectos de la realidad vasca y constituye una inyección de firmeza y asertividad como escudo de protección contra el pensamiento oficial, que es aquel que transmiten los grandes altavoces mediáticos españoles cuya raíz, pese a su apariencia democrática, es tristemente totalitaria. Hay una solución, sin embargo, y se encuentra en la comprensión de esta frase del libro: “La existencia objetiva de un pueblo no es garantía de su supervivencia. Es necesario además que ejerza poder, que tenga voluntad de ser y que lo manifieste explícitamente”.


Berria, 2011/12/18

EL PARADIGMA NACIONAL



Paradigma nafarraUn tema recurrent en diversos mitjans de comunicació espanyols és aquell que diu que Catalunya i el País Basc no han tingut mai un Estat propi, per la qual cosa la seva història no podria ser considerada una història nacional, atès que es tractaria d'una part de la història d'Espanya. Els espanyols, és clar, sí que en tindrien, de passat nacional. Els bascos i els catalanes, en canvi, no. Això s'explicaria gràcies a les conclusions a què ha arribat l'àmbit científic espanyol, després de múltiples investigacions, segons les quals l'origen d'Espanya es trobaria en el Big Bang. És cert que la Conferència Episcopal Espanyola manté un punt de discrepància en aquesta qüestió, ja que considera la creació del món obra de Déu i no pas la conseqüència d'una explosió cosmològica, raó per la qual, segons ella, Espanya no seria el fruit d'una expansió de l'univers, sinó d'una voluntat divina. Però es tracta només d'un matís intranscendent, ja que, més enllà del dubte eclesiàstic de si el naixement d'Espanya es va produir en el primer o en el sisè dia de la Creació, és a dir, si va ser amb la creació de la Terra o amb la creació dels humans, tant la Conferència Episcopal Espanyola com la ciència coincideixen en què l'antiguitat seria la mateixa.
Davant d'això, em temo que el llibre Paradigma nafarra / El paradigma navarro, de Luis M. Martínez Garate, publicat aquests dies, serà rebut com una heretgia en els ambients científics i eclesiàstics espanyols, ja que té la gosadia d'afirmar amb proves documentals no sols que els bascos no són espanyols sinó que van tenir el seu Estat fins que va ser ocupat per Espanya i per França. I a més ho fa de manera diàfana, il·lustrativa i amena a fi d'augmentar l'autoestima basca, de dotar-la d'arguments irrebatibles i, en definitiva, d'enfortir la seva consciència nacional. En només 115 pàgines, que en realitat són la meitat, perquè està en dues llengües, èuscar i espanyol, Martínez Garate esmicola un munt de tòpics sobre la pretesa espanyolitat dels bascos en diversos camps, com ara la historia, la memòria, la identitat, la nació, el territori, la llengua i l'emancipació.

En aquest fragment, l'autor ens parla de l'Estat dels bascos:
  •  "Navarra es l'eix de la realitat basca, la seva centralitat política. Per això és tan important la memòria dels fets que acompanyaren i sostingueren la conquesta i la dominació, dels intents d'assimilació i de tots els esdeveniments dels segles XIX, XX i XXI. Navarra es l'únic Estat històric del poble basc, amb tots els atributs i transcendència que el terme implica. (...) Sense l'existència d'un Estat navarrès independent i les restes de la seva sobirania després de les conquestes -l'anomenat sistema foral-, és gairebé segur que l'èuscar hauria passat a engruixir la llista de llengües mortes."
En l'apartat dedicat a la identitat, Martínez Garate parla de la importància de mantenir viva la consciència nacional per no sucumbir a les estratègies del dominador:
  • "Si una societat dominada no planteja la seva pròpia memòria històrica, de fets i de llocs, aquell espai serà immediatament ocupat pels de la societat corresponent a l'estructura política dominant. Així ho experimentem els bascos en la quotidianitat més vulgar. A través de l'imaginari amb què s'ha representat pejorativament la nostra societat, el basc apareix rude, tot i que noble; un xic babau, però despert per a algunes tasques; potser algun sigui "versolari", i, fonamentalment provincià. Espanyols i francesos, en canvi, es mostren reis, generals, presidents, científics, literats, músics i pintors. Tot un exemple d'intoxicació "no identitària". (...) En altres paraules: si no som capaços de tenir un punt de vista propi, la nostra centralitat, geogràfica o territorial sí, però sobretot històrica i social, adoptarem indefectiblement la dels qui al llarg del procés històric van conquerir i ocupar el nostre país, li arrabassaren llur sobirania i minoraren i perseguiren llur llengua, cultura i institucions polítiques pròpies."
Finalment, Paradigma nafarra / El paradigma navarro aborda la rentada de cervell que ha patit el poble basc:
  • "El problema no som nosaltres per a Espanya i França. Ells són el nostre problema real, ells constitueixen el problema que ens impedeix un desenvolupament "normal" a qualsevol nivell: lingüístic, cultural, econòmic, social, etc. (...) Els termes que emprem quotidianament indiquen el nostre pensament de fons. La colonització a què estem sotmesos assoleix nivells insospitats. (...) La trista realitat és que l'actual sistema polític espanyol està creat precisament contra Navarra i contra Catalunya. Respectant la seva 'democràcia', en la seva lletra i en el seu rerefons, mai no aconseguirem, ni els uns ni els altres, la nostra realització nacional plena. Sempre serem elements dispersos i subordinats a la seva voluntat 'general'."
El llibre, com veiem, aborda diferents aspectes de la realitat basca i constitueix una injecció de fermesa i d'assertivitat com a escut de protecció contra el pensament oficial, que és aquell que transmeten els grans altaveus mediàtics espanyols l'arrel dels quals, malgrat la seva aparença democràtica, és tristament totalitària. Hi ha una solució, tanmateix, i es troba en la comprensió d'aquesta frase del llibre: "L'existència objectiva d'un poble no és garantia de la seva supervivència. Cal, a més, que exerceixi poder, que tingui voluntat de ser i que ho manifesti explícitament".

Víctor Alexandre

Twitter: @valex_cat

e-noticies 2011/12/18

PARADIGMA NAFARRA


Komunikabide espainol batzuetan, behin eta berriz aipatu ohi dute Euskal Herriak eta Kataluniak sekula estatu propiorik izan ez dutelakoa; hortaz, haien historia ez litzateke nazio historiatzat hartu beharko, Espainiako historiaren parte bat izango bailitzateke. Espainolek bai, jakina, izango lukete iragan nazional bat. Euskaldunek eta katalanek, aldiz, ez. Hori, berriz, eremu zientifiko espainolak azkenaldian atera duen ondorio batek azalduko luke, ikerlan asko egin eta gero ondorioztatu baitu Big Bang-ean bertan dagoela Espainiaren jatorria. Egia da Espainiako Apezpikuen Biltzarra ez datorrela guztiz bat kontu horretan, Jainkoaren lantzat baitauka munduaren sorrera, eta ez leherketa kosmologiko baten ondoriotzat; hortaz, haren ustez, Espainia ez litzateke izango unibertsoaren hedapen baten emaitza, baizik eta Jainkoaren nahiarena. Baina hori ñabardura garrantzigabe bat besterik ez da; izan ere, zalantza eklesiastikoaz harago —Espainiaren jaiotza Sorrerako lehen edo seigarren egunari ote dagokion, alegia, Lurraren sorrerarekin edo gizakien sorrerarekin bat datorren—, Espainiako Apezpiku Biltzarra eta zientzia bat datoz berbera izango litzatekeela antzinatasuna.

Horregatik guztiagatik, beldur naiz Luis M. Martinez Garateren Paradigma nafarra liburua, Nabarraldek egunotan argitaratua, ez ote duten heresiatzat hartuko Espainiako alor zientifiko eta eklesiastikoetan; hainbat dokumentu froga gisa baliatuta, egileak ausardiaz baieztatzen baitu, batetik, euskaldunak ez direla espainolak, eta, bestetik, beren estatua izan zutela Espainiak eta Frantziak okupatu zuten arte. Eta, gainera, modu argi, adierazgarri eta atseginean azaldu du, euskaldunen autoestimua areagotzeko, ezin gezurtatuzko argudioak emateko eta, azken batean, haien nazio kontzientzia sendotzeko. Guztira 115 orrialde besterik ez du —egiaz, erdia, hizkuntza bitan baitago: euskaraz eta gaztelaniaz—, eta, horietan, Martinez Garatek desegin egiten du euskaldunei egotziriko nahitako espainoltasunaren inguruko topiko mordoa, hainbat alorretakoak: hala nola historia, memoria, identitatea, nazioa, lurraldea, hizkuntza eta emantzipazioa.

Honako zati honetan, euskaldunen estatuaz mintzo zaigu egilea: «Nafarroa da euskal errealitatearen ardatza, erdigune politikoa. Horregatik da hain garrantzitsua memoria: besteak beste, konkistak eta menderakuntzak ekarritako eta euskarri izandako egintzena, asimilazio ahaleginena eta XIX., XX. eta XXI. mendeetako gertakari guztiena. Nafarroa da euskal herriaren Estatu historiko bakarra, horrek berekin dakartzan ezaugarriekin eta garrantziarekin. […] Estatu nafar independenterik izan ez balitz eta konkisten ondoren haren subiranotasunak hondarrik utzi ez balu —foru sistema deritzona—, hizkuntza hilen artean beste bat izango litzateke euskara, ia ziur».

Identitateari buruzko atalean, Martinez Garatek hizpidera dakar nazio kontzientziari bizirik iraunaraztearen garrantzia, menderatzailearen estrategiei ez amore emateko. «Gizarte menderatu batek ez badu proposatzen bere egintza eta tokien memoria historiko propiorik, haien tokia hartuko dute, modu automatikoan eta berehala, egitura politiko garaileari dagokion gizartearen egintza eta tokiak. Hala bizi izan dugu euskaldunok eguneroko bizimodurik arruntenean. Gure gizartea iruditeria gaitzesgarri baten bidez agertu izan dute: basa baina noble agertu izan dute euskalduna; tonto samarra baina bizkorra zenbait zereginetarako; agian, bat edo beste, bertsolari; eta, batik bat, zeharo abarkadun. Espainolak eta frantsesak, ordea, errege, jeneral, presidente, zientzialari, literato, musikari eta pintore agertu izan dituzte. Intoxikazio «ez-identitarioaren» erakusgarri ederra. […] Bestela esanda: ez baldin bagara gai ikuspegi propio bat izateko, gure zentraltasun bat izateko —geografiari edo lurraldeari dagokiena, bai, baina batik bat historiari eta gizarteari dagokiena—, ezinbestean geuretzat hartuko dugu prozesu historiko osoan gure lurraldea konkistatu eta okupatu zutenen zentraltasuna, subiranotasuna ebatsi zigutenen, eta hizkuntza, kultura eta erakunde propioak gutxitu zizkigutenen eta haiei jazarri zitzaizkienen zentraltasuna». Azkenik, euskal herriari burua jan diotela du hizpide Paradigma nafarra-k: «Gu ez gara arazo Espainiarentzat eta Frantziarentzat. Haiek dira benetako arazo guretzat, haiek ditugu arazo, eta haiek eragozten digute garapen normal bat izatea edozein mailatan: hizkuntzan, kulturan, ekonomian, gizartean, eta abarretan. […] Egunero darabiltzagun hitzak ditugu barreneko pentsamoldearen adierazgarri. Ezin susmatuzkoa da zein mailatarainoko kolonizaziora behartzen gaituzten. […] Egia tristea da, hain zuzen, Nafarroaren eta Kataluniaren kontra sortutakoa dela gaur egungo sistema politiko espainola. Haien demokrazia errespetatuta, hitzetan eta muinean, sekula ez dugu erabat lortuko, ez haiek eta ez guk, gure nazioa burutan ateratzerik. Betiere osagai sakabanatuak izango gara, haien nahi orokorraren mendekoak».

Liburuak, bada, euskal errealitatearen hainbat alderdi ditu hizpide, eta sendotasun eta asertibotasun injekzio halako bat da, pentsamendu ofizialaren kontrako babes ezkutu bat, huraxe transmititzen baitute bozgorailu mediatiko espainolek, itxuraz demokratikoak izanagatik sustrai totalitarioa baitute zoritxarrez. Bada konponbide bat, ordea, eta liburuko esaldi hau ulertzean datza: «Herri baten existentzia objektiboak ez du bermatzen haren iraupena. Horrez gainera, beharrezkoa du boterea erabiltzea, izateko nahia edukitzea eta hori berariaz adieraztea».




IDAZLE ETA KAZETARIA


(Erredakzioan itzulia)

BERRIA 2011/12/18