Pensar la nació
El nom que citaré en aquest article resultarà segurament desconegut per a la majoria de catalans, i no únicament perquè no és català, sinó perquè probablement en el seu país, Euskal Herria, només és conegut per un sector molt específic de la societat. De fet, fou una figura completament oblidada en la darrera etapa de la seva vida, cosa injusta atès que va deixar un munt d’idees i reflexions polítiques que són avui del tot vigents, tant al seu país com en d’altres. A Catalunya, per exemple. Em refereixo a Iñaki Aginaga, nascut a Donostia el 1929 i mort el 2021 a l’edat de 92 anys.
Si us en vull parlar és perquè el seu pensament intel·lectual és interesantíssim i, més enllà de les diferències locals, hauria de ser llegit i reflexionat per tots aquells catalans que frisen per viure en una Catalunya lliure. La millor manera d’apropar-nos al pensament d’Aginaga és a través d’un llibre publicat recentment que es diu així: 'Iñaki Aginaga, el hombre que pensó la nación' (Nabarralde, 2023), de Luis María Martínez Garate, i que està dividit en dues parts: l’exposició de l’autor sobre la tasca d’Aginaga i un recull dels seus textos. En la primera part, l’autor del llibre ens diu una cosa sobre Aginaga que desmunta de dalt a baix el discurs dels nacionalistes espanyols d’esquerres, és a dir, els autoanomenats progressistes de PSOE/Sumar/Podemos/Comuns, etc.
Ens diu Martínez Garate:
- "Hi ha un leitmotiv que va acompanyar Iñaki Aginaga des del començament com a pensador: desmuntar l’oposició entre el problema ‘nacional’ i el problema ‘social’. Aquest debat inacabable fou resolt per Aginaga pel mètode del tall del nus gordià en afirmar que “el primer problema social és el nacional”. La idea d’un ‘problema social’ reduït al conflicte entre els propietaris dels mitjans de producció i els obrers, assalariats, constitueix una reducció dels conflictes socials a una part de si mateixos, per important que fos. [...] El sector obrer que, per culpa de les seves elits econòmiques, es veié obligat a desarrelar-se, fou ofert com a ‘carn de canó’ (mà d’obra barata) als sectors industrials catalans i basconavarresos. Essent, a més, utilitzats com a punta de llança de l’espanyolització (lingüística i cultural d’ambdues nacions".
- "Iñaki Aginaga va defensar que en un procés d’emancipació nacional no hi ha lloc per a dos partits (dreta i esquerra). Cal una organització o partit, independent i amb ideologia pròpia, capaç d’afrontar el procés d’alliberament amb acumulació de forces i objectius no dispersos".
- "Molts sectors de l’esquerra espanyola (en general el que n’hem dit social-imperialisme) van mantenir, i mantenen avui, que l’espanyol és la llengua del proletariat mentre que l’èuscar (o el català) és la llengua de la burgesia. Consideren la llengua com una part de la superestructura al mateix nivell que les ideologies o les institucions polítiques".
- "Aginaga defensava que en una nació sotmesa, en no tenir un Estat que propiciés els seus interessos, no hi podia haver bens públics propis. Per això, exigir la nacionalització de determinats sectors implicava perdre’ls en favor de l’Estat espanyol, del seu imperi".
I ara un petit tast del pensament d’Iñaki Aginaga:
- "Qui combat el nacionalisme alliberador de la nació oprimida dóna suport necessàriament al nacionalisme explotador i retrògrad de la nació opressora".
- "Les eleccions són factor tàctic del sistema, exclusivament condicionat pel poder polític real per a servir, encobrir, repercutir i amplificar les relacions de dominació que els constitueixen. La participació electoral en tals condicions implica el reconeixement no només formal sinó efectiu del règim, la inexistència de tota oposició de contingut estratègic".
- "L’objectiu estratègic no és la dominació i explotació del Poble ocupat i colonitzat, sinó llur liquidació. Francesos i espanyols són nacions imperials vingudes a menys. Només poden exercir com a tals contra nacions i estats indefensos o febles i desarmats. Però no per això han perdut arrogància, agressivitat i rapacitat quant als residus de llur imperi. Han demostrat de totes les maneres que són radicalment incapaços d’admetre i reconèixer la realitat, l’existència i els drets dels pobles que han ocupat, annexionat i colonitzat, mentre no hagin exhaurit fins a l’últim extrem els recursos de violència i terrorisme de què disposen, i fins i tot després. No acceptaran mai en els seus dominis un poble, una nació, un actor de política i de dret que no siguin ells mateixos".
- "'En aquests moments en què el món tendeix a unir-se', les grans potències europees perden els territoris que havien ocupat i annexionat per la violència i el terror, tornant així a les seves fronteres històriques, mentre els pobles que van sotmetre recuperen la llibertat, el territori i la identitat que els van arrabassar. França i Espanya són l’excepció occidental i continental".
- "Tracten de fer creure que la Unió Europea ofereix una alternativa al totalitarisme i l’imperialisme estatal. “Com més Europa menys Estat”. Però el que és propi de la Unió Europea és reforçar el poder estatal, per això s’ha fet".
Com veiem, hi ha un munt de pensaments en aquest llibre de Luis María Martínez Garate, 'Iñaki Aginaga, el hombre que pensó la nación', que convé llegir perquè posen el dit a la nafra en un munt de qüestions que no són nominals sinó que tenen a veure amb el procés d’alliberament de qualsevol poble sotmès, es digui com es digui. L’al·licient de la lectura, en el nostre cas, és que Euskal Herria i Catalunya són nacions sotmeses al mateix Estat agressor, i això, el fet de compartir un mateix enemic, ens hauria d’empènyer a compartir igualment les estratègies d’alliberament. Quan un Estat malda per fer desaparèixer dues nacions, el menys assenyat és que aquestes dues nacions no uneixin la seva força per defensar-se. L’individualisme, en el seu cas, és més suïcida que alliberador.
